CERCAR   
TEMES
Benvingut a bocairent.net
/
Web disponible solament en mode consulta informació d'any 2000 fins 2011 - 11 ANYS -   CastellàAnglés
/

/  Twitter 

+ TWEETS DE BOCAIRENT
/

/  Login d'Usuari 
Nickname 
Password 
 (Enregistra't)
/

/  Web Bocairent.NET 
· Fòrums Bocairent.Net
· Cercar
· Descàrregues
· Enquestes
· FAQ
· Estadístiques Web
· Àlbum Fotografies
· Contacta'ns
· Recomana'ns
· Seccions Especials
· Enllaços Web
· V.Reduïda(PDA's,mòbils)
/

/  Usuaris web 
· iMessenger
· Missatges Privats
· Llistat d'usuaris
· El Teu Compte
/

/  Noticies Web 
· Arxiu de noticies
· Enviar Noticia
· Notícies No Publicades
· Temes
· Top 10
/

/  Bocairent 
· Bocairent.org
· Previsió Meteorològica
· Fotografies
· WebCam
· Compra/Venda
· Ràdio Bocairent 107.4 FM
· Punt d'Informació Juvenil (PIJ)
/

/  Efemèrides 
Tal dia com avui...
0
Any 1370, 28 de maig. (Barcelona). La reina va pagar a Pere Martín 1.000 sous per la redacció i tramitació de la redempció de Bocairent, Ontinyent i Biar. (Bibliografia 836).

Any 1456, 28 de maig. Genís Cerdà, llaurador, i el seu fill, homònim, notari, tots dos de Bocairent van actuar com a marmessors de Joan de Bellmunt de Banyeres per a signar un contracte d'un retaule destinat a la capella de Sant Miquel a l'església de Bocairent, segons la voluntat del banyerut. D'aquest encàrrec ens resta una part.(Bibliografia 891).

Any 1496, 28 de maig. Es va contractar a Joan Alçamora per fer les obres de conducció de l'aigua potable de Bocairent. (Bibliografia 392).

Any 1569, 28 de maig. Bocairent va nomenar els càrrecs de "llumeter", Clavari, "Basiner" i manobres per Alfafara. (Bibliografia 301).

Any 1570, 28 de maig. Pere Molina és elegit Majordom de l'Hospital. (Bibliografia 423).

Any 1621, 28 de maig. En ocasions els "Oficials" havien de fer actuacions no pròpies del seu càrrec. En aquesta ocasió aïllar un ramat malalt de pigota. En el llibre se cita l'espai on va ser confinat. (Bibliografia 202).

Any 1645, 28 de maig. Mor a Bocairent Cristòfol Llorens, pintor. (Bibliografia 154).

Any 1972, 28 de maig. S'inaugurà el parc infantil de l' "Alameda". (Bibliografia 112).

Any 1995, 28 de maig. Eleccions municipals. Alcalde, Joan Bta. Sanchis Ferre. Resultats: (Bibliografia 444).
  • P.P.:1482 vots, 6 regidors.
  • P.S.O.E.: 737 vots, 2 regidors
  • U.P.V.-B.N: 524 vots, 2 regidors
  • E.V.-E.V.: 294 vots, 1 regidor
Any 2005, 28 i 29 de maig. Festival taurí amb motiu del VII Concurs d'Escoles Taurines de la Comunitat Valenciana. (893).

Any 2005, del 28 de maig al 5 de juny. Exposició Col·lectiva de Primavera Art'92. (895).

La referència a la cita bibliogràfica la podràs obtenir en la següent adreça electrònica: jmonerris/crònica
/

/  Idioma 
Selecciona Idioma de la Interficie:

/

/  Usuaris Online 
Benvingut, Anònim
Nickname
Password
(Enregistra't)
Membres:
Últim: qesgte
Nous Avuí: 0
Nous Ahir: 0
Total: 500

Gent connectada:
Visitants: 47
Membres: 0
Total: 47
/

/  XAT 
Hi Ha un problema amb este bloc.
/
/

EL PROFESSOR DE LLATÍ

Paco Molina “…el Partit Socialista [Italià] és fàcil terreny conquerit per aventurers, carreristes i ambiciosos sense serietat ni capacitat política…” 
A. Gramsci.

 Cada volta li resultava més penosa la tasca d’impartir classes de llatí en aquell institut d’aquella petita ciutat claustrofòbica de l’interior del país perduda entre muntanyes. Els alumnes d’ara ja no eren com aquells xicons de la seua joventut, sense un clau en la butxaca, però amb la il.lusió col.lectiva de voler canviar el món o, si més no, millorar-lo, conscients que no vivien en el millor dels móns possibles. Aquests alumnes indolents i apàtics d’ara, criats entre cotó-en-pèls, i alienats per la pressió asfixiant de la indústria publicitària exercida pels mitjans de comunicació al servei d’un capitalisme implacable, ja no estaven per a literatures ni somnis de redempció. Fins que un dia, consumit pel tedi, va dir prou i va provar de deslliurar-se’n acollint-se a una convocatòria per a cobrir unes places vacants de supervisors provincials del sistema públic d’ensenyament. I a fe que hi va reeixir: ¡No hi ha estímul més eficaç que la desesperació! I només uns pocs mesos després ja el teniu, cartera en mà, amunt i avall de la geografia nacional, recorrent centres d’ensenyament secundari, assistint regularment a soporíferes reunions del cos de supervisors i fent visites sempre incòmodes als despatxos dels seus superiors per tal de retre comptes del seu treball.

Però a mesura que va anar passant el temps, allò que de bon principi li va permetre desempallegar-se d’aquella atmosfera opressiva i de la tensió crònica inherent a la funció docent, també va acabar esdevenint una faena avorrida que anava consumint de mica en mica la seua aparentment sòlida i impertorbable paciència. I més prompte del que es pensava, un bon dia la corretja es va partir i amb un colp de puny damunt la taula va exclamar que ja estava fins als dallonses de redactar informes rutinaris que feien encara més insofrible l’obligació diària d’acudir al treball. I és que la deriva que anava prenent aquell flux de circumstàncies, començava a soscavar el seu equilibri emocional i urgia trobar una solució alternativa que posara fi a aquell erm laboral. 

Arriba la inspiració redemptora.

 Josep V. Iron, el nostre heroi, pertanyia a una penya festera del seu poble, cosa que li permetia desfer-se de tant en tant de la feixuga càrrega de frustració provocada per una permanent insatisfacció laboral. L’atzar va determinar que en fóra nomenat president, un càrrec sempre molest ja que afegia més obligacions, no sempre agradoses, a la seua atapeïda agenda de treball, i encara més en el seu cas pel fet de residir en un poble veí. El cas és que s’hi va resignar i va procurar exercir el càrrec amb equanimitat i ponderació, però passant de puntetes per qüestions susceptibles de moure polèmica com ara plantejar en assemblea la necessitat d’alliberar de fum de tabac el casal de la penya, tal com prescrivia la llei vigent antitabac.

I en un tres i no res va passar un any i una nova edició de les festes patronals estava ja pràcticament amanida per al gaudi del poble. El dia del  Pregó de la setmana festera, com a màxim representant de la seua penya, li va correspondre ser-ne l’abanderat i va tindre la pensada que l’ocasió demanava una pinzellada d’originalitat que, no cal dir-ho, contribuiria a reforçar sobre ell el grau d’atenció del nombrós públic que acostumava a presenciar el que era considerat el primer acte de festa i el detonant de l’esclat de joia que tindria lloc tres setmanes més tard. I allà el teniu més devanit que vint-i-cinc, guarnit amb una capa espanyola i amb un barret a joc al cap, i harmonitzant el pas amb els acords de la banda de música que el seguia al darrere. Al final del trajecte, ja en la Plaça Major, tot i que una mica cansat pel pes de l’estendard, no cabia de goig i satisfacció dins la seua pell: aquella flamarada de fatuïtat el va transfigurar i, enmig d’aquell èxtasi amb prou feines reprimit, una ràfega d’inspiració redemptora (de moment inconfessable) va travessar i somoure el seu cervell de cap a cap. Sota l’influx d’aquell instant revelador es va preguntar: “Si un acte tan irrellevant m’ha reportat tot aquest cabal d’excitació, ¿existeix alguna ment mortal que siga capaç d’imaginar què podrà representar convertir-me en la primera autoritat municipal i ser un pol estable d’atenció pública almenys durant quatre anys?” Embriac de narcissisme, no va dubtar gens a adoptar la transcendental decisió, encara que fóra a una edat en què alguns amics seus ja estaven prejubilats, de prendre l’alternativa i llançar-se a l’arena de la política, d’altra banda una via relativament ràpida de fugir del seu purgatori professional i una ocasió que no podia desaprofitar ara que la conjuntura política li la brindava en safata. 

Una juguesca segura: a la carta guanyadora.

 El nostre protagonista ja havia concorregut, com a comparsa, en la llista d’un modest partit nacionalista en unes eleccions municipals, però, com que no es mamava el dit, sabia que, en contra del mite profusament estés que sosté que en unes eleccions municipals es vota la persona i no el partit, l’èxit electoral només estaria assegurat concorrent-hi a recer d’un dels dos principals partits estatals, ja que aquesta circumstància permetia incrementar exponencialment i pràcticament sense despentinar-se la possibilitat d’obtindre un bon resultat electoral. I és per això que es va posar en contacte amb la direcció local del Partit Socialdemòcrata Espanyol: el seu caràcter moderat era més afi a la filosofia política d’aquest partit.

En aquell temps, la representació del PSE en el seu poble es reduïa a un petit nucli de cinc o sis persones, nàufrags d’una crisi interna desfermada per un episodi de transfuguisme protagonitzat pel batle i un regidor del PSE i producte, segons conten, en bona mesura, de l’obcecació, la ineptitud i la indecisió d’alguns militants i de la sempiterna absència d’autocrítica i democràcia interna al si de la delegació local del partit.

A través d’un amic seu que era membre destacat del partit, Josep V. Iron va fer arribar la seua oferta a la direcció comarcal, consistent en la seua predisposició a encapçalar la llista electoral del partit en les eleccions municipals de la primavera de l’any vinent. El consell comarcal del PSE, després d’estudiar el seu currículum professional, no va dubtar a donar-li un xec en blanc, la qual cosa li permetria erigir-se a partir d’aleshores en amo i senyor dels destins del partit en el seu municipi. 

Vocació de dèspota.

 Tan bon punt va sorgir del no-res polític, va començar a emetre els primers senyals de la seua afecció a la política autocràtica, una inclinació que aniria desplegant-se en tota la seua amplitud a mesura que anara familiaritzant-se amb el seu nou hàbitat, però que, de moment, els més elementals escrúpols democràtics no li van permetre exhibir sense complexos fins després de les eleccions, quan el resultat d’aquestes va possibilitar que es convertira en la primera autoritat municipal.

Per anar fent boca, la llista electoral només l’havia de fer ell i per a res no comptava ni tan sols l’opinió dels quatre resistents que havien aguantat el pal de la bandera en el moment en què més severa era la tempesta interna i institucional. Ell va dictar, convençut com estava de la infalibilitat del seu criteri, qui estava facultat per anar en la llista electoral. Va fer bons i roïns i no va donar opció ni tan sols a dir la seua a persones que tenien ja la pell assaonada en la militància política de base des que el país recuperà la democràcia. I tot amb el vist-i-plau de la direcció comarcal del partit, la qual cosa confirmava que, en segons quins partits, els estatuts i, en definitiva, el drets dels militants estan per a passar-se’ls per l’entrecuix.

Des de bon començament, amb gests i posats va donar a entendre que era poc procliu a fomentar el debat, que el funcionament assembleari li provocava urticària i que les reunions de partit havien de quedar reduïdes a simples aplecs per a informar espectadors. De dins del partit va transcendir que la seua veu era santa paraula, poc menys que dogma de fe, veritat indiscutible i sentència inapel.lable, la qual cosa solia provocar l’emmudiment general i la rendició incondicional de l’audiència.

Conten que preguntes i propostes plantejades en assemblea sovint eren ignorades reiteradament: no només no s’hi donava cap resposta, diguem-ne, plausible, és que ni tan sols no es donava cap explicació, tàctica que responia a la grollera i suada estratègia de “a veure si es cansa”. Era ell qui decidia si s’acceptava, o no, una proposta; era ell qui tenia la potestat exclusiva d’assenyalar el moment adequat per a plantejar-la, i a només ell corresponia determinar si era pertinent plantejar-la: “Això ho deixarem per a més avant” “Això deixem-ho estar: ens hem de cenyir al programa” I fins i tot es comenta que, en una reunió ordinària, un personatge grotesc que s’autoanomenava “el pare del partit”, va insultar un membre del col.lectiu, considerat incòmode per la direcció local, després que aquest formulara una pregunta.. La reacció del secretari local i de la primera autoritat municipal allí present va ser immediata i fulminant: van romandre muts. La queixa que va elevar l’afectat per l’insult, primer a la direcció comarcal i després a la direcció provincial del partit, acollint-se als drets dels militants reconeguts en el reglament dels afiliats i que tipificaven com a falta l’insult a un militant, va rebre la mateixa resposta: el silenci.

Dos anys després que el nostre senyor plenipotenciari fóra entronitzat com a batle del poble, es va projectar la construcció d’una infraestructura viària que discorria per dins del terme municipal i de més que dubtosa necessitat, a més de tindre una repercussió demolidora sobre el paisatge de la vall on es troba situada la població. La controvèrsia que va suscitar l’esmentat projecte en el si de la societat local va obligar alguns partits polítics locals a fer pública la seua posició, favorable o contrària, i basant-se en aquest exemple, en una assemblea, un membre del col.lectiu va proposar que el PSE també hi fera pública la seua posició. En sentir-ho, la reacció de l’amo implícit va ser automàtica, talment un moviment reflex. Poc més o menys, així: “Si el partit s’hi pronuncia en contra, jo, automàticament, presente la dimissió com a batle…” I així, amb tècniques de xantatgista, liquidava qualsevol temptativa de preservar la dinàmica democràtica interna del partit.

Ara bé, la feta més espaterrant de totes, segons s’assegura, és la que referiré tot seguit. Diu que podies ser testimoni de l’abracadabrant espectacle d’acabar una assemblea ordinària sense executiva local i assistir a la següent amb una executiva ja creada. Si fa no fa, així: “Els membres que componen la nova Junta de partit són…” D’això se’n diu pura essència democràtica… d’androna!: de portes enfora, predicar les excel.lències de la democràcia i, de portes endins, escarnir-la sense cap mena d’aprensió. Ell solet havia obrat el prodigi: havia aconseguit recuperar i reciclar per al seu partit el vell esperit de la democràcia orgànica franquista. ¡Qui havia de dir-ho!, que aquell rostre de seminarista afable no era sinó la vera imatge del sàtrapa del segle XXI, la versió actual del senyor feudal medieval. Per tant, veiem que no li falta raó a Hannah Arendt quan en el seu assaig sobre l’origen del feixisme afirma que “La clau del totalitarisme no és tant el poder despòtic sobre la gent com fer que la gent resulte supèrflua.” 

La temptació populista.

 Qualsevol observador mínimament avesat podria certificar, i més encara al final de la legislatura, que com a gestor polític la seua tasca al front del consistori  no diferia gran cosa del model de maneig que acostuma a fer seu el polític mediocre. En compte d’imprimir a la gestió pública un segell personal, havia optat per l’opció més pastada i previsible, la que tenia com a premisses bàsiques l’adotzenament i la inèrcia, les senyes d’identitat del politicastre, on l’experiència innovadora, creativa, n’era sempre l’excepció: poc de marge quedava, doncs, per a posar en pràctica iniciatives que no passaren indefectiblement per les solucions conegudes de sempre.

Fidel intèrpret de la voluntat popular, la seua política necessàriament havia de ser una política neutra i anodina, la que aparentment més s’adiu amb el sentir popular. Si el poble ho vol, cal transigir-hi. Si la voluntat popular és indiferent al balafiament de recursos públics, s’ha d’actuar en conseqüència. Ni parlar-ne d’assumir allò que exigeix la coherència i aconsella el sentit comú, i més encara en uns temps en què la crisi econòmica era particularment severa. “Perquè el poble s’ho mereix”, aquesta era la frase comodí que sempre tenen a punt per a disparar aquesta mena de polítics, que fins i tot la terminologia populista havia fet seua  J. V. Iron amb la més naturalitat del món.

El nostre guia posava també un zel especial a esquivar la polèmica i, per descomptat, a no propiciar el debat que poguera suscitar-la o avivar-la, no fóra cas que algú es sentira contrariat i decidira retirar-li el seu suport electoral. Per tant, era només en clau electoral que s’havia d’entendre la seua praxi política, un sistema que s’acabava de completar amb el conreu, en el seu cas discret, del clientel.lisme com a mitjà per a aconseguir l’èxit definitiu. És per això que també es mostrava força diligent a l’hora d’aclarir qualsevol possible malentés, de demanar disculpes, de reverenciar la paciència de l’administrat i fins i tot de felicitar-los (per mitjà d’una carta personal si era menester) per la seua “col.laboració exemplar”, a més de fer-los partícips els seus bons desitjos, sempre al caire mateix del ditirambe: “Les millors perspectives de salut, felicitat i treball” Tot plegat amb l’objectiu posat en la creació d’uns sòlids fonaments com a millor garantia del seu èxit personal. I si per tal d’aconseguir aquest propòsit, calia competir amb la curiosa manera que sol tindre la dreta d’entendre la religió, no s’havia de posar cara de pomes agres per això: calia fer acte de presència també en les processonetes en honor als sants patrons titulars de les diverses ermites del poble, i fins i tot convertir-se en un virtuós en la tècnica de sostindre el ciri. 

Orientació conservadora de la política. 

L’equip de govern que dirigia Iron havia disfrutat durant pràcticament tota la legislatura d’un ambient polític confortable gràcies a la suavitat i la dolçor amb què els representants de l’oposició en l’ajuntament havien desenvolupat el seu treball, que semblava que d’oposició no n’hi havia hagut, cosa que els havia obligat a desmentir les acusacions de passivitat en una carta oberta dirigida als veïns ja a un any vista del final de la legislatura. I és que en realitat el PSE, llevat només d’alguna diferència de matís, que en cap cas no justificava un canvi de govern municipal ni menys encara l’ingent esforç invertit per a fer-se amb el poder, havia suplantat la política que era natural als conservadors. ¡Però si estaven més que pagats de la política del nostre líder indiscutible…!

La política municipal s’havia convertit, legislatura rere legislatura, en una cursa destrellatada consistent en el col.leccionisme d’obres realitzades, i era allò el que acabava donant la mesura d’una gestió política municipal “com Déu mana”, és a dir, presentar al poble, al final de la legislatura, una panòplia de “coses” fetes (segons l’expressió popular) sovint sense reparar en el fet de si eren realment necessàries, si el lloc triat per a fer-les era el més adient o si el seu manteniment no representaria una hipoteca, els anys venidors, per als cabals públics municipals. En segon pla quedava el dia a dia i la sostenibilitat del servei públic que havia de donar aquella obra o si calia desvetlar-se per tal que el servei prestat fóra impecable. Així, doncs, ens trobàvem davant un model de política perfectament bescanviable, que podria subscriure, tant en el contingut com en el procediment, al 95% l’oposició conservadora, i basada més en la inversió que no en la maximització dels mitjans i els recursos disponibles. Si el servei falla, tirarem mà al talonari comunitari i problema resolt. Si la seguretat coixeja, el defecte és estrictament quantitatiu: crearem més places de policia. Segons aquest criteri, la solució no podria passar mai per capgirar la metodologia de treball creant una policia de carrer a partir d’un pla de treball seriós, per ben estructurat. I és que la inèrcia havia acabat esdevenint tradició i davant els privilegis de l’aristocràcia policíaca els polítics locals, tant els de dreta com els presumptament d’esquerra, es comportaven invariablement com si estigueren afectats per la síndrome d’Estocolm.

¿Tenia Josep V. Iron un projecte de poble, de ciutat habitable, clar i original? Seria desconsiderat posar-ho en dubte: sí que en tenia un i, a més a més, molt ben perfilat: el nostre personatge, des de bon principi, sempre havia tingut ‘in mente’ un projecte ambiciós, ben definit, una meta clara: però es tractava més aviat d’un projecte d’elevació personal, d’ascensió a l’Olimp de la notorietat social a través de la política. Una meta que passava necessàriament per l’ampliació del seu currículum polític i la consolidació de la seua posició pública en l’àmbit local revalidant el triomf electoral en les imminents eleccions municipals a fi que la lluïssor del seu expedient de final de legislatura centrara l’atenció dels seus superiors, els mandamassos provincials. El nom del nostre paladí començava ja a sonar en els despatxos de la direcció provincial del partit: no debades, en la llista de membres de l’executiva provincial, a la qual es podia accedir a través d’Internet, ja figurava com a vocal. I ara que la direcció nacional del partit havia decidit desmantellar i subhastar l’organització comarcal, tindre un peu clavat en l’executiva provincial cobrava un doble valor: tot un diamant en brut que ara només calia tallar pacientment.



Afegit: 2011-02-24   Categoria:  Lectures: 1911  


[ Tornar a la llista d'articles | Afegir comentari |

[EL PROFESSOR DE LLATÍ]
Enviat per Anònim el 2011-03-09 13:48:02
Puntuació
Es una obra d''art,

[EL PROFESSOR DE LLATÍ]
Enviat per Anònim amb Nom complet paqui el 2011-03-25 18:06:56
Puntuació
recontracollons

[EL PROFESSOR DE LLATÍ]
Enviat per Anònim el 2011-04-18 13:33:44
Puntuació
Cuanta razón tienes Paco, como sobreviene la voragine del poder en algunas personas para escalar posiciones personales y vivir a la "sopa boba".

La llista de Dimas ( no la de Shindler). [EL PROFESSOR DE LLATÍ]
Enviat per Anònim amb Nom complet Paco Stone el 2011-05-07 17:55:05
Puntuació
Xé Paco, de veritat ets tú ?, aquell qui anava en la llista de Dimas. Si , el que jugava a " cavall guanyador". Tú vas a donar-nos lliçons de narcisisme, tú que vas formar part d''eixa llista, que passarà a la història de Bocairent, com possiblement l''episodi més trist de la democràcia al nostre poble. Tú, que sempre has "abanderat" la no obediència a allò que ve de d''Espanya, i que quedaràs per sempre més adscrit a eixa inesborrable llista del PSOE, dels que, entre altres coses,  volien ilegalitzar Bildu, junt al PP.   O és què et vas presentar amb Dimas per devoció?
   Perdona Paco, però en Bocairent ens coneguem tots, i tú no estàs legitimat per a donar lliçons, de practicament res, a ningú .
        " Diuen que el ferro és dur, però la pedra de vegades és tan dura, o més que el ferro".

EL PROFESSOR DE LLATÍ [EL PROFESSOR DE LLATÍ]
Enviat per Anònim amb Nom complet Francesc Molina i Pérez el 2011-05-17 09:17:56
Puntuació
Missatge per a l''anònim de la "Llista Shindler". Si donares la cara, com jo he fet, tal volta podria prendre''m la molèstia de desmuntar-te, amb arguments plausibles (per contrastables), les teues simplificacions una per una.

[EL PROFESSOR DE LLATÍ]
Enviat per Anònim el 2011-05-17 18:26:50
Puntuació
Missatge a l''anònim de "La llista Shindler". Si donares la cara com jo he fet, tal volta podria estudiar la possibilitat de prendre''m la molèstia de desmuntar, amb arguments plausibles (per contrastables) les teues simplificacions, una per una. Paco Molina.

/
/